Club de Bàsquet Sant Pere de Terrassa


Història

HISTÒRIA DEL CLUB BÀSQUET SANT PERE DE TERRASSA (contingut en construcció)

L’any 1945 els joves d’Acció Catòlica del Centre Parroquial de Sant Pere (Casal de Sant Pere), amb Roc García al capdavant, van fundar el primer equip del Sant Pere; anomenat Jóvene s de Acción Católica Española (J.A.C.E.) Sant Pere, emmarcat en uns temps de dictadura franquista i sota les normatives del règim dictatorial. La creació del JACE Sant Pere s’ha de concebre dins el marc d’esperit basquetbolístic que es viu a Terrassa, considerada la ciutat bressol del bàsquet espanyol perquè al 1913 es va començar a jugar a aquest esport a l’Escola Vallparadís.

Aquest grup de joves que van formar el Sant Pere van aconseguir habilitar el pati del centre com a terreny de joc, tot i que era de terra, inaugurant aquest espai el 2 de desembre de 1945. Hi havia dos  equips i degut a la gran afició que van generar Acció Catòlica va decidir integrar-los com a secció de bàsquet, sent Josep Salvador el delegat de dita secció. En aquells temps la primera alineació del Sant Pe re va ser: Campà, Aróztegui, Salvador, Martínez, Puig, Sanahuja, Comellas i Izquierdo. Cal afegir que no competien en cap competició oficial, només jugant partits amistosos.

Tot i el gran inici que va tenir el JACE Sant Pere, a l’any 1946 es va suspendre la pràctica del bàsquet després de jugar alguns amistosos, degut a que la majoria dels jugadors de l’equip van haver d’incorporar-se al servei militar i la resta van passar a formar part d’altres equips. Afortunadament tan sols vas ser un punt i seguit. A finals de l’any 1947 un grup de joves va formar de nou un equip que reinicià la disputa d’amistosos, fins que a l’any 1948 va participar en la seva primera competició, no oficial, denominada “Copa Primavera”. Va jugar davant d’equips com el  JACE Sagrada Família (actual SFERIC), o l’Olesa, que va ser-ne el campió.

Els nous aires que corrien per l’equip van dotar al renascut JACE Sant Pere d’una gran il·lusió i empenta, motiu pel qual va crear el I Campionat Local de Principiants, on hi van participar diversos equips terrassencs i el guanyador va ser el Sant Pere “B” amb la següent formació: Serrarols, Anglada, López, Soler, Nadal i Marcet. Pero les bones notícies al club del Casal no eren només aquestes. Aquell mateix any va participar, per primer cop, en el Campionat Diocesà, concretament en la Segona Divisió, de la qual en va ser el campió i va aconseguir un brillant ascens a Primera.

Després de continuar de forma ininterrompuda la seva evolució com a equip disputant diversos amistosos al llarg dels anys, la temporada 1949-50 va ser un èxit total per al Sant Pere. L’equip debutà a la Primera Divisió del Campionat Diocesà i se’n va proclamar campió, sense perdre ni un partit en tota la Lliga. Per commemorar aquest triomf es va jugar un partit a la pista del Casal entre el propi Sant Pere i una selecció dels millors jugadors del Campionat Diocesà. Van vénçer aquests últims per un resultat de 30 a 37. L’aliniació d’aquest Sant Pere triomfant era la següent: Serveto, Anglada, Reinbau, Riera, Castañé, Antolí, Soler, Elias i Cortés.

La temporada 1951-52 el Sant Pere deixa de competir a la Diocesana per passar a jugar a la Catalana, jugant a tercera categoria. En la temporada següent l’equip va jugar a Segona categoria “B”, de la qual en va ser campió i va aconseguir l’ascens a Segona categoria “A”, podent jugar la temporada posterior amb la resta d’equips egarencs que ja formaven part d’aquesta Lliga. Una de les claus de la bona temporada de l’equip va ser el retorn del jugador Castañé.

S’ESTRENA LA PISTA DE CIMENT

L’any 1953 l’esquadra del Casal inaugura un terreny de joc de ciment, concretament el 30 d’Agost de 1953. Hi va assistir el President de la Federació Catalana, el Sr. Castejón, i es va jugar un partit entre l’equip local i el Carol de Sabadell. En el pla esportiu l’equip aconsegueix pujar a Primera categoria Catalana gràcies als fitxatges de Jorba i J. Vidal, procedents del Sagrada Família, juntament amb el retorn de l’ex-jugador Riera.

Una curiositat d’aquesta temporada 1953-54 és que a la pista de ciment s’hi poden veure partits de Primera categoria, ja que el Sant Pere acull el CB Olesa, que no pot jugar al seu propi camp per una sanció federativa i s’exilia a la pista egarenca per jugar com a local. Visiten la pista del Sant Pere equips de gran renom i amb alguns dels millors jugadors com són el Joventut de Badalona o l’Espanyol.

EL TORNEIG “FEBAS”

En la temporada 1954-55 s’instaura el torneig FEBAS, un esdeveniment creat per el Frente de Juventudes en homenatge a la mort d’un dels seus jugadors més mítics. Hi participen els millors equips de Terrassa i el Sant Pere en queda campió. Pel que fa referència a la Lliga, el Sant Pere continua jugant a Primera. El punt més significatiu d’aquella temporada és el fet que el Sant Pere juga el primer partit d’àmbit internacional disputat a Terrassa, a la pistra de ciment del Casal, concretament davant l’Association Sportive des PTT, de Montpellier, de la Primera Divisió de França.

PRIMER EQUIP TERRASSENC QUE POT JUGAR A NIVELL NACIONAL

La temporada 1955-56 serà recordada pel fet que el Sant Pere va aconseguir la segona posició de Primera categoria, un mèrit que li va permetre jugar la fase d’ascens a Primera Divisió Nacional. Va perdre la promoció d’ascens pero per primera vegada un equip egarenc es va quedar a les portes de jugar a una divisó d’àmbit nacional. L’equip estava entrenat pel popular Sostres, conegut com a “Pipes”.


La temporada 1957-58 té lloc la commemoració del XXV Aniversari de l’arribada del bàsquet a Terrassa. Es cel.lebren diferents actes d’homenatge on hi participa activament el Sant Pere i diversos jugadors de l’entitat formant part de la selecció de Terrassa en un partit internacional contra el Toulouse AC. Pel que fa a la competició de Lliga, després d’una mala temporada el Sant Pere pateix el descens de categoria en la fase de promoció per la permanència tot i canviar d’entrenador –de Jorba a Francesc Pi-.

Aquest descens provocà que en la següent temporada el club canviï el seu rumb i estableixi una política de donar pas als jugadors joves de la pedrera. Aquesta nova línia de treball dona ràpidament els seus fruits i només un any després de certificar el seu descens el Sant Pere retorna a Primera categoria en un merescut ascens, en la temporada 1959-60. Es pot dir que el pas endarrere del descens significà dos posteriors passos cap endavant, ja que en la nova temporada a Primera, en el curs 1960-61, l’equip es classifica en les primeres posicions i jugar la fase d’ascens.

NOVA CRISI

La creació el 1960 de l’equip Sémolas Espona, molt potent i amb importants fitxatges per jugava Primera Divisió Nacional, va portar molts mals de cap al Sant Pere. La temporada 1961-62 l’entrenador de l’equip del Sémolas Espona va ser Ramon Vidal procedent del Sant Pere, fet que va comportar la marxa de set jugadors seguint el seu camí. Davant la gran desbandada de jugadors, la resta se’n van al Sagrada Família, motiu pel qual la situació desemboca en la desaparició de l’equip de bàsquet. Només en queda un de categoria juvenil que jugarà durant tres temporades.

NOU RENAIXEMENT

La temporada 1964-65 reneix el Sant Pere després de tres anys sense equips sénior. Miquel Sala i Joan Josep Zurita són els impulsors d’aquesta nova etapa, on l’equip juga a la segona categoria de la Lliga Diocesana (OAR), una Lliga on el Sant Pere aconsegueix classificar-se en les primers llocs amb una gran temporada. Una dada a tenir en compte durant aquell any 1965 és que dos equips del Sant Pere tenen l’honor de disputar el primer partit sota cobert a Terrassa en motiu de la Festa Major de Ca n’Anglada.

En la següent temporada Terrassa registra un esdeveniment que ressalta encara més la seva importància com a ciutat de bàsquet, ja que el 18 de juny de 1966 es disputen les finals de la Copa del Generalísimo en motiu de la inauguració del pavelló de la Sagrada Família on hi juga el SF Sémolas Espona (fusionat amb el Sagrada Família). Aquesta Copa la juguen FC Barcelona, Joventut de Badalona, Estudientes i Real Madrid, que n’és el campió.

CREACIÓ D’UN EQUIP FEMENÍ

La temporada 1966-67, on el Sant Pere juga a Primera categoria de la Lliga Di ocesana, el Sant Pere crea el seu primer equip femení, que serà l’embri ó per consolidar el bàsquet femení a Terrassa, i el seu primer any obté bons resultats esportius amb un ascens de categoria.

Després d’unes temporades on l’equip masculí alterna les categories de Primera i Segona, el curs 1970-71 és de gran èxit pels primer equips masculins i femenins, el que demostra la seva progressió i consolidació. El masculí puja de Primera Catalana a Tercera Divisió Nacional i el femení de Primera Catalana a Segona Divisió Nacional. Una dada destacada, i que demostra el nivell de l’equip femení, és que la jugadora Teresa Llonch és seleccionada per combinat de la Selecció Catalana. Després d’uns anys de bonança en la campanya 1974-75 el Sant Pere masculí desapareix, pero no el femení, que continua amb el seu camí i és tota una referència a la ciutat.

El club organtiza un torneig femení, també en disputa un a Mallorca. Per fer-nos-en una idea, el pressupost de l’equip femení de l’entitat en la temporada 1976-77 és de 200.000 de les antigues pessetes (33.000 Euros). La importància del bàsquet femení queda refermada el 1977, on es crea una escola de bàsquet femení. No obstant, aquella temporada es produeix una picabaralla en la Junta central del Casal de Sant Pere, i l’equip femení a finals de temporada, per raons internes i especialment econòmiques, fan que l’equip femení s’escindeixi del Sant Pere i jugui a la Zona Esportiva Municipal. Això desemboca en la temporada següent en la creació del CB Femení Terrassa. El punt positiu és que retorna l’activitat de bàsquet masculí, concretament amb un equip en categoria de veterans.

TERCERA CRISIS i NOU RENAIXEMENT

El 1979, després de diverses temporades amb un equip masculí de veterans, desapareix totalment l’activitat basquetbolística. Aquest parèntesis va acabar la temporada 1982-83, on en una continuació de la inestabilitat caracteritzada en el club del Casal, l’activitat del bàsquet va rebrotar. Va ser possible gràcies a tres ex jugadors, Aureli Castañé, com a President, Josep Pujol com a sotspresident, i Marcel.lí pérez com a entrenador. L’equip va nodrir-se de jugadors del barri i va inscriure’s a Tercera categoria catalana, començant molt fort guanyant molts partits pero acabant a mitja taula.

Aquesta nova etapa del Sant Pere es consolida en el següent any amb la creació d’equips inferiors. El 1984 es viu un punt àlgid en el bàsquet egarenc coincidint amb la participació de la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Los Angeles als Estats Units d’Amèrica, obtenint la medalla de plata i demostrant una clara progressió tant a nivell europeu com mundial. Aquest fet es cabdal, ja que es registra un augment de la pràctica del bàsquet amb l’ampliació dels equips inferiors de tots els clubs de la ciutat. Aquest fet afecta directament al Sant Pere, que es consolida amb la creació de tres equips cadets i un juvenil femení. El senior continua jugant a Tercera categoria Catalana.

En aquella època la progressió del Sant Pere resulta imparable. El club e s consol ida plenament amb un total de 8 equips. En l’àmbit social el club organitza activitats com una pujada a Montserrat per fer una ofrena a la Moreneta amb una placa commemorativa, on cada jugador la transporta durant un quilòmetre de distància en un relleu simbòlic. També s’organitzen unes 24 hores de bàsquet amb un gran èxit.

Esportivament destaca el fet que l’equip masculí puja a Segona categoria Catalana, categoria on jugarà en les següents temporades dirigit per Joaquim Creus. En una d’elles baixa a Tercera Catalana però ràpidament competeix per ascendir en una temporada amb dificultats per la col.locació de la coberta al pabelló del Carrer Major de Sant Pere. L’equip es trasllada a jugar al poilesportiu de Ca n’Anglada i molts dels jugadors marxen. Tot i així es fitxen recanvis i l’equip accedeix a la fase d’ascens a Segona Catalana. Per decisions arbitrals es queda a les portes de l’ascens. Un clar exemple n’és que en un partit d’ascens jugat a la pista del CE Sant Nicolau de Sabadell, al Sant Pere li xiulen 45 faltes personals i es queda amb un sol jugador de pista per competir en els últims minuts.


INAUGURACIÓ DEL NOU PAVELLÓ DEL SANT PERE

El 10 de juny de 1989 va tenir lloc la inauguració del pabelló del Sant Pere, al mateix Carrer Major de Sant Pere del propi Casal. Consistí en la col·locació d’una lona resistent que cobria l’estructura ja existent, amb un pressupost de 180.000 euros. A l’acte hi van assistir l’alcalde Manuel Royes i el President de la Generalitat Jordi Pujol.

 

 

 

 




Disseny web